Música en tu negocio

Si reprodueixes música en el teu negoci has de saber això.

Si tens un bar, un centre mèdic, un hotel, un gimnàs, una perruqueria o qualsevol altre negoci o activitat i reprodueixes música, poden visitar-te els inspectors de l’ SGAE i obligar-te a pagar per la reproducció de la música en el teu negoci.

Qui és la SGAE?

La SGAE (Societat General d’Autors i Editors) és una empresa privada, autoritzada pel Govern per a gestionar els drets de propietat d’autors i editors. No té caràcter públic i els “inspectors” que es personen en els locals exigint els pagaments i aixecant “actes” no tenen força executiva suficient per a imposar sancions.

La funció dels inspectors és la d’informar a l’ SGAE d’una possible conducta que pugui ser susceptible d’estar sotmesa al pagament de la quota. Però, la SGAE no pot sancionar directament, sinó que ha d’acudir als Tribunals de Justícia. És allà on ha de reclamar un deute mitjançant factures emeses per la mateixa SGAE, en funció de les quotes que estimen han de pagar-se.

A part de la SGAE, com a empresa que gestiona els drets d’autor, existeixen unes altres, entre elles la AGEDI i AIE.

Altres empreses que protegeixen els drets d’autor:

AGEDI es dedica a protegir els drets dels productors fonogràfics, en principi sense ànim de lucre (casset, CD, ràdio).

AIE protegeix els drets dels artistes respecte al fonograma (casset, Cd, radio).

Són empreses independents, i les seves resolucions poden ser acumulables, perquè es refereixen a la protecció de drets diferents, uns dels productors i altres dels artistes.

Què haig de fer si em visita un “inspector”?

Si et visita una persona de SGAE o de les entitats indicades anteriorment, ho farà en la qualitat d’ “inspector”. Així doncs, ha d’actuar com a tal, i per tant, abans de començar la seva visita, ha d’identificar-se com a inspector de la SGAE. Això és degut a que és un particular i no té autoritat per a revisar res. Les dades que li facilitem ho fem voluntàriament, no poden obligar-nos.

Tanmateix, si s’identifica, podem intentar parlar amb ell perquè torni en un altre moment, acordant dia i hora, perquè puguem veure el que revisa i busquem assessorament legal previ. D’aquesta manera podrem fer al·legacions arribat el moment del judici, si ens demanden per no haver pagat les quotes.

En el supòsit que no s’identifiqui fins al final de la visita, podem no signar cap document que ens presenti. D’igual manera que faríem amb un inspector d’un organisme públic.

En acabar la visita, normalment l’inspector aixeca l’acta del que ha trobat i lo normal és que pretengui que es pel titular del local investigat. Però, en realitat no existeix cap obligació de signar res, perquè qualsevol document que signem suposa una acceptació dels fets que figuren en l’acta. Atès que la inspecció normalment es duu a terme per sorpresa, no ens permet defensar els nostres drets amb total llibertat.

Signar l’acta té com a conseqüència, l’obligació de pagar la sanció i contractar el servei amb la SGAE. A més, això no ens allibera d’altres possibles inspeccions per la resta de les empreses d’aquest sector, per la qual cosa convé molt veure el que signem.

La recomanació en general és no signar l’acta inicialment. Amb posterioritat, si interessa, informar-se en la SGAE de les condicions per a contractar, perquè pot haver-hi algunes modalitats més avantatjoses (sempre que t’interessi la seva contractació).

Davant una actitud negativa per part nostra, l’inspector pot arribar a amenaçar d’alguna manera amb sancions, o amb el tancament del local, etc., així que podem convidar-li a sortir del local.

Quins autors estan protegits?

Has de saber que no tots els autors estan protegits, per la qual cosa la SGAE només poden demanar el cobrament d’aquells autors que estiguin inclosos en els seus arxius. Aquesta és la prova fonamental en els procediments de reclamació que inicia la SGAE, el deure d’acreditar que en els seus arxius es troben uns determinats artistes i en concret acreditar que es troba aquell que ha donat origen a la sanció imposada.

En principi, i en general, tots els negocis que reprodueixin música o imatges protegits, han de pagar a SGAE. Això no obstant, recent Jurisprudència estableix com a criteri, que aquesta utilització de fonogrames esdevingui un benefici de qui els està fent servir. És a dir, la reproducció de la música es considera com un servei més, si incrementa el valor dels serveis que s’ofereixen i redunda en un augment de clientela.

Si per contra els serveis no tenen cap relació amb la música, utilitzant la mateixa només com a distracció dels clients, però no influeix de cap manera en l’augment d’aquests, en aquest cas no s’estaria obligat al pagament.

Així doncs, la jurisprudència ve utilitzant el criteri del lucre o benefici que es produeixi per la reproducció sonora realitzada.

En la pràctica existeix una presumpció d’obligatorietat. Qualsevol local que disposi d’un dispositiu reproductor, bé de so per radio o d’imatge per televisor, o un CD connectat amb altaveus etc., es pressuposa que està difonent continguts protegits i per tant obligat al pagament de les taxes.

També és cert que SGAE en protegir els drets amb caràcter universal, és impossible saber quins dels artistes, productors o autors es troben realment en els seus arxius. Sobre aquest tema els tribunals venen invertint la càrrega de la prova, és a dir, lo normal seria que la SGAE o les altres entitats, demostressin que entre els seus arxius es troba l’artista en concret. Però el que fan és que sigui el titular del negoci, qui hagi de demostrar que no ho fa servir d’aquesta manera.

Com pots evitar la sanció?

Retirant els aparells de difusió. O bé signant el contracte amb la SGAE o amb alguna de les altres entitats i pagar la quota mensual. En el cas de televisions, desintonitzant els canals, i només tenir sintonitzats canals de notícies i esdeveniments esportius. Finalment, utilitzar plataformes musicals i indicar mitjançant cartells en el local, que no es reprodueix cap contingut protegit per drets d’autor (útil si utilitzem plataformes alternatives).

La utilització de plataformes musicals també suposa una subscripció anual, però la quota mensual és més assequible. D’aquesta manera en cas d’intent de sanció es pot acreditar amb el document d’aquesta plataforma, que la música no pertany a la SGAE.

Per qualsevol dubte o consulta, pots contactar amb mi.

Explora més articles...